- Afectado de cólera o de tifus, nadie se pregunta: “¿Por qué yo?” Pero “¿Por qué yo?” (queriendo decir : “No es justo”) es la pregunta que muchos se hacen al enterarse de que tienen cáncer.
- La enfermedad es el lado nocturno de la vida, una ciudadanía más cara. A todos, al nacer, nos otorgan una doble ciudadanía, la del reino de los sanos y la del reino de los enfermos. Y aunque preferimos usar el pasaporte bueno, tarde o temprano cada uno de nosotros se ve obligado a identificarse, al menos por un tiempo, como ciudadano de aquel otro lugar. […] sin embargo es casi imposible residir en el reno de los enfermos sin dejarse influenciar por las siniestras metáforas con que han pintado su paisaje.
La malaltia és el costat nocturn de la vida, una ciutadania més cara. A tots, el nèixer, ens atornguen una doble ciutadania, la del regne dels sans i la del regne dels malalts. I tot i que prefrerim utilitzar el passaport bó, tard o dora cadascún de nosaltres es veu obligat a identificar-se, al menys per un temps, com a ciutadà d'aquell altre lloc. [...] No obstant això és casi impossible residir al regne dels malalts sense deixar-se influenciar per les sinistres metàfores amb que ens han pintat el seu paisatge.
La malaltia és el costat nocturn de la vida, una ciutadania més cara. A tots, el nèixer, ens atornguen una doble ciutadania, la del regne dels sans i la del regne dels malalts. I tot i que prefrerim utilitzar el passaport bó, tard o dora cadascún de nosaltres es veu obligat a identificar-se, al menys per un temps, com a ciutadà d'aquell altre lloc. [...] No obstant això és casi impossible residir al regne dels malalts sense deixar-se influenciar per les sinistres metàfores amb que ens han pintat el seu paisatge.
- Mal día…dolores terribles, etc.…y debilidad. No pude hacer nada. La debilidad no era sólo física. Debo curar mi yo antes de poder sanar…he de hacerlo sola y ahora mismo. Es la raíz de mi incapacidad de mejorar. No controlo mi mente.
Mal dia...dolors terribles, etc...i debilitat. No vaig poder fer res. La debilitat no era nomès físic. He de curar el meu "jo" abans de poder-me guarir...he de fer-ho sola i ara mateix. És l'arrel de la meva incapacitat de millorar. No controlo la meva ment.
- El cáncer , que se declara en cualquier parte del cuerpo, es una enfermedad del cuerpo. Lejos de revelar nada espiritual, revela que el cuerpo, desgraciadamente, no es más que el cuerpo.
El càncer, que és declara a cualsevol part del cos, és una malaltia del cos. Lluny de revelar res espiritual, revela que el cos, desgraciadament, no és res més que un cos.
El càncer, que és declara a cualsevol part del cos, és una malaltia del cos. Lluny de revelar res espiritual, revela que el cos, desgraciadament, no és res més que un cos.
- “Llevaba una vida de familia muy calmada y tranquila, pero no hay duda de que genitalmente estaba muy poco satisfecho.” Tanto su resignación como su cáncer lo demuestran. Tuvo que abandonar sus placeres personales, en su edad madura…si mi visión del cáncer es correcta, uno abandona, renuncia – entonces se encoge.
Aquests fragments són de dos autors diferents, que ens ha facilitat la Carme Ricard (la professora de català).
El primer és de; Màrius Torres i el següent de Miquel Marti i Pol.
1ra poesia:
Dolç àngel de la Mort, si has de venir, més val
que vinguis ara.
Ara no temo gens el teu bes glacial,
i ha ha una veu que em crida en la tenebra clara
de més enllà del gual.
Dels sofriments passats tinc l'ànima madura
per ben morir.
Tot allò que he estimat únicament perdura
en el meu cor com una despulla de l'ahir,
freda, de tan pura.
de llim d'aquesta terra amarada de plors
el meu anhel es desarrela.
Morir deu ésser bell, com lliscar sense esforç,
en una nau sense timó, ni rems, ni vela,
ni llast de records!
I tot el meu futur està sembrat de sal!
Tinc peresa de viure demà, encara.
Més que el dolor sofert, el dolor que es prepara,
el dolor que m'esera em fa mal...
I, gairabé, donaria per morir ara,
-- morir per sempre! -- una ànima immortal.
2na poesia: L'hoste insòlid (1978)
No em malvendré el silenci. D'aquest cos
en conec els topants i les draceres
i n'estimo els esclats, les defallences;
no hi visc a pler, però hi visc i això em basta.
No em malvendré el silenci ni l'espai
feixuc de mi mateix i dels projectes
desmesurats que em poblen i m'exalten.
amb els dits balbs de tant palpar memòries
m'inscric a tota mena de pròposits
de goig i d'esperança.
Fonda i clara,
la veu que em repeteix proclama vida.
deixa'm no dir-te el que hem perdut. Ho saps
tan bé com jo, i prou que ho repeteixen
tots els corcs, insistents i temeraris,
només que paris un xic les orelles.
Si que vull dir-te, en canvi, el que hem guanyat:
un pam de món, concret i destriable,
i un vidre de colors per contemplar-lo.
Tanca els ulls i els veuràs com jo el veig ara.
No et diré pas què hi ha rera cada paraula.
Ara ha plogut i el que resta de tarda
serà més íntim i més clar.
Fugim de qualsevol verbositat.
Diguem només el que és essencial:
els mots de créixer i estimar, i el nom
més útil i senzill de cada cosa.
Delimita'm l'espai, però no esperis
que renuncï a res d'allò que estimo.
Mira el vent com pren forma de begònies,
com neteja els mrialls les cortines
i esmola els caires vius d'aquest capvespre.
Tinc una pedra a les mans.
Cada nit
la deixo caure al pou profund del son
i la'n trec l'endemà, xopa de vida.
No vull conservar res que cridi la memòria
de vent arrevatat i dels noms del silenci.
vinc d'un llarg temps de pluges damunt la mar quieta
dels anys, i res no em tempta per firar els ulls enrrere.
Tu que em coneixes, saps que sóc aquell que estima
la vida per damunt de qualsevol riquesa,
l'èxtasi i el turment, el foc i la pregunta.
Cridant a viure, visc, i poso la mà plana
damunt aquest ponent que el ponent magnifica.
Solemnement batega la sang en cada cosa.
Tot és camí des d'ara. Faig jurament de viure.
Ara que tots dos junts fem una sola
columna de claror, penso la urgent
necessitat de combatre els miratges,
d'abandonar la platja de les hores
on el sol cau a plom damunt l'arena
i abalteix voluntats, i d'establir
noves rutes, reblertes de presagis.
Aquest risc d'ara és templor.
No ens calen
espectadors furtius ni gent que aprovi
cada gest i en subratlli de destresa.
Llesquem el pa de cada instant.
Benignes
i agosarats, estimarem la vida
que muda i que es perfà, noblement lenta
i també noblement porfidiosa.
I anirem llun, encadenats al pura
atzar dels horitzons, que mai no tanquen
amb pany i clay l'estímul del paisatge.
Aquests fragments són de dos autors diferents, que ens ha facilitat la Carme Ricard (la professora de català).
El primer és de; Màrius Torres i el següent de Miquel Marti i Pol.
1ra poesia:
Dolç àngel de la Mort, si has de venir, més val
que vinguis ara.
Ara no temo gens el teu bes glacial,
i ha ha una veu que em crida en la tenebra clara
de més enllà del gual.
Dels sofriments passats tinc l'ànima madura
per ben morir.
Tot allò que he estimat únicament perdura
en el meu cor com una despulla de l'ahir,
freda, de tan pura.
de llim d'aquesta terra amarada de plors
el meu anhel es desarrela.
Morir deu ésser bell, com lliscar sense esforç,
en una nau sense timó, ni rems, ni vela,
ni llast de records!
I tot el meu futur està sembrat de sal!
Tinc peresa de viure demà, encara.
Més que el dolor sofert, el dolor que es prepara,
el dolor que m'esera em fa mal...
I, gairabé, donaria per morir ara,
-- morir per sempre! -- una ànima immortal.
2na poesia: L'hoste insòlid (1978)
No em malvendré el silenci. D'aquest cos
en conec els topants i les draceres
i n'estimo els esclats, les defallences;
no hi visc a pler, però hi visc i això em basta.
No em malvendré el silenci ni l'espai
feixuc de mi mateix i dels projectes
desmesurats que em poblen i m'exalten.
amb els dits balbs de tant palpar memòries
m'inscric a tota mena de pròposits
de goig i d'esperança.
Fonda i clara,
la veu que em repeteix proclama vida.
deixa'm no dir-te el que hem perdut. Ho saps
tan bé com jo, i prou que ho repeteixen
tots els corcs, insistents i temeraris,
només que paris un xic les orelles.
Si que vull dir-te, en canvi, el que hem guanyat:
un pam de món, concret i destriable,
i un vidre de colors per contemplar-lo.
Tanca els ulls i els veuràs com jo el veig ara.
No et diré pas què hi ha rera cada paraula.
Ara ha plogut i el que resta de tarda
serà més íntim i més clar.
Fugim de qualsevol verbositat.
Diguem només el que és essencial:
els mots de créixer i estimar, i el nom
més útil i senzill de cada cosa.
Delimita'm l'espai, però no esperis
que renuncï a res d'allò que estimo.
Mira el vent com pren forma de begònies,
com neteja els mrialls les cortines
i esmola els caires vius d'aquest capvespre.
Tinc una pedra a les mans.
Cada nit
la deixo caure al pou profund del son
i la'n trec l'endemà, xopa de vida.
No vull conservar res que cridi la memòria
de vent arrevatat i dels noms del silenci.
vinc d'un llarg temps de pluges damunt la mar quieta
dels anys, i res no em tempta per firar els ulls enrrere.
Tu que em coneixes, saps que sóc aquell que estima
la vida per damunt de qualsevol riquesa,
l'èxtasi i el turment, el foc i la pregunta.
Cridant a viure, visc, i poso la mà plana
damunt aquest ponent que el ponent magnifica.
Solemnement batega la sang en cada cosa.
Tot és camí des d'ara. Faig jurament de viure.
Ara que tots dos junts fem una sola
columna de claror, penso la urgent
necessitat de combatre els miratges,
d'abandonar la platja de les hores
on el sol cau a plom damunt l'arena
i abalteix voluntats, i d'establir
noves rutes, reblertes de presagis.
Aquest risc d'ara és templor.
No ens calen
espectadors furtius ni gent que aprovi
cada gest i en subratlli de destresa.
Llesquem el pa de cada instant.
Benignes
i agosarats, estimarem la vida
que muda i que es perfà, noblement lenta
i també noblement porfidiosa.
I anirem llun, encadenats al pura
atzar dels horitzons, que mai no tanquen
amb pany i clay l'estímul del paisatge.
No hay comentarios:
Publicar un comentario